Blog > Testimoni d'una jove emprenedora: Meritxell Molina.Com emprendre malgrat les dificultats.

Potser us diran bojos i la paraula que més us repetiran es “NO”, si és així no us desaleneu, esteu en el bon camí.


El meu primer “fracàs” bé amb Aantea, una associació que es va crear per poder posar en marxa programes innovadors que ajuden a les persones amb autisme a millorar la seva qualitat de vida i educació. Amb 20 anys m’adonava que la universitat no me donava suficients coneixements, jo veia la universitat com la alliberació, per fi podré estudiar el que realment m’agrada i disfrutaré. Doncs no, la mateixa metodologia de classe magistral i per més pràctiques que ens pogueren oferir no hi era suficient necessitava més i més, jo veia que el temps passava i que a més de no emocionar-me la universitat tampoc veia que quan acabés estiguera preparada per a ser una gran professional del meu àmbit així que me vaig submergir en l’aventura d’Aantea amb 21 anys vaig muntar una associació amb gran esforç e inclús posant diners de la meva butxaca. Lo millor de tot es que no podia exercir de res, tenia la carrera a mitjes, així que vaig decidir buscar professionals de la psicologia que si ho pogueren fer mentrestant jo acabava. Me vaig plantar fent-me càrrec de gestió, equip, finançament, busqueda de concursos, ajudes i un poc a la sombra perquè quin pare es fia d’una noia tan jove per més empenta que tinga.  Després d’aconseguir entrar en un programa d’emprenedors. Però inclús així des de la sobra vaig aprendre taaant, molt més del que mai cap carrera o master m’hagués pogut ensenyar, i ja no sols a nivell professional sinó també a nivell personal.
Ens passàrem tot l’estiu treballant per donar-la de alta, ja que no teníem ni idea de res de legalitat i demés, i a finals d’estiu ja era nostra i podíem començar, varem seguir creant programes destinats a millora la qualitat de vida i educació de persones amb autisme i gestionant el que ja teníem, i quan va arribar setembre ens vàrem  recórrer tots els centres de la província de Castelló i alguns de valència oferint els nostres serveis, programes i activitats que jo considerava, i seguisc considerant que eren molt bones.
 
Per més que vàrem insistir la gran majoria de centres ens van ignorar, no vàrem poder accedir ni als pares. Així i tot vàrem seguir insistint per altres vies, associacions altres centres, fundacions... Però ens venia un altre problema, la falta de finançament. La C. Valenciana estava i està , en un mal moment on s’estàven (i es seguix fent) retallant ajudes que ens haguessin ajudat a despegar, aleshores, ens vàrem trencar les banyes per tal de buscar altres vies per mantindrens i despegar. Només vàrem aconseguir mantindrens que ja era molt.
 
En aquell moment era la presidenta de l’associació, m’encarregava de la gestió, estava en l’últim any de carrera i treballant per les vesprades, i les hores del vespre i la matinada les passava buscant ajudes i concursos per tal d’aconseguir diners, ja que entre permisos, ajudes i finançament per al desenvolupament d’alguns dels projectes era impossible sortir d’on estàvem.
 
Vàrem aconseguir guanyar algun concursos que em doanava molt d’alé però sobre tot me va fer adonar-me’n de les grans capacitats que tenia ocultes, que tothom tenim, capacitat per a trasmetre passió, convençer i esquivar tots els cops que ens anaven donant pel camí. No varem guanyar tant perquè tinguérem la millor associació ni els millors projectes sinó perquè jo creia fermament en la nostra victoria i feia el que fos per aconseguir-la. Però per mi, el dia més important va ser quan vàrem aconseguir ser finalistes de la caixa, estàvem a un pas de fer els nostres somnis realitat i de tirar endavant, només quedava l’exposició final davant del jurat de directius de la caixa. Quan vaig acabar de treballar aquell dia, vaig  agafar l’últim tren a Barcelona per fer la presentació al matí següent.
Va ser un fracàs, un complet i absolut fracàs, me’n van donar per tots els costat. Va ser com haver arribat a l’últim esglaó d’una escala molt llarga i que de sobte et tiren  cap a terra.
 
Després de plorar com una madalena, vaig arribar a la única conclusió possible, la culpa era meva, algo estava fent malament.
-Estava gestionant una associació sense tindre cap coneixement al respecte ni recolzament d’algú amb experiència.
-Volia avarcar moltes coses dins d’aantea i m’estava consumint.
-Estava compaginant feina, estudis y projectes y feia més de mig any que no sortia al carrer per fer-me una cocacola, i sense fer res vaig aprimar vora 12 kg
I coi que per més morro que li poses no estava preparada per fer-li front als super directius de la caixa. Però ja us dic que si fos ara me’ls berenava als 3!
 
Aleshores vaig aprendre a focalitzar i sobretot a delegar. Ningú som imprescindibles i per voler fer molt no ens focalitzem en lo que de veritat som bons.
 
Amb aantea, vàrem arribar a la conclusió que teníem que aportar un valor diferencial que ninguna altra associació ofertera i començar per ahi i poc a poc seguir ampliant. Una de les meues companyes parlant amb els pares dels nens,  va arribar a la conclusió de que el que necessitaven era una escola d’estiu, aleshores ella i altres noies es van focalitzar només en eixe aspecte, en traure endavant allò que els nostres usuaris demanaven i en juliol de 2014 es va obrir l’escoleta d’estiu d’aantea per a nens amb autisme l’única que va haver-hi en tota la província.
Ara mateix, i tot i ser d”alguna manera el meu primer «fill» ja no hi sóc la presidenta i de fet no hi puc colaborar tant com voldria, degut a la distància. De vegades no es pot abarcar tot, i hi ha que prioritzar. Jo hem sento orgullosa d”haver aconseguit fundar-la i traure-la endavant i que a dia d”avui seguisca en marxa, de que aquella semilla donara el seu fruit i com on jo em sento còmoda és en la zona de “crisi” de creació, de naixement del projecte vaig marxar, perquè em vaig bolcar en un altre projecte molt personal que també va nàixer en Aantea. 
Picto Connection, combinava el que més m’agradava, psicologia, innovació educativa i tecnologia. Es convertia en una forma diferent d’ajudar a aquestes persones, focalitzant-me no només  en la patologia sinó en el problema, els trastorns de la parla, la falta de comunicació en les persones. A dia d’avui és un dels major reptes als que m’he tingut que enfrentar i a la vegada és el que me dona ganes de surtir del llit en un bot cada matí.
 
I us preguntareu perquè de cop i volta m”envarque en un altre projecte deixant en les mans de les meves companyes allò que tant m”havia costat alçar.
DOncs aquí no us podria donar una raó lògica o coherent, jo sóc molt pasional i em vaig deixar portar per allò que portava a dintre, per allò que m”apassionava, aquí voldria fer un inicis, confundim molt en lo que es socialment correcte o acceptat de lo que realment volem fer, què és correcte o incorrecte? Al cap i a la fi son només normes socials establertes que ens limiten i no ens deixen anar-hi més enllà. Així que quan us diguen “això no, estàs boig, es molt arriscat, això no està bé, ja tens això segur”i ja no només em l’àmbit professional, en qualsevol àmbit de la vostra vida deixeu la racionalitat a un costat, això sí, sense oblidar el seny, i feu el que us dicte el cor, lo que us apasione en cada moment. No us garanteixo que encerteu en tots els caso, de totes maneres acabareu equivocant-vos, però així sí ningú us podrà treure que heu fet realment el que heu volgut.
 
La meva passió ve molt lligada a la meva infància
La veritat és que vaig tindre una peculiar infància, on el record més feliç vaga entre una separació als 5 añets, anades i vingudes d“homes i dones que al cap i a la fi només pasaven per la teva vida, una dotzena de anades i vingudes i mil canvis d“escola. Tot allò sumat al silenci d“una agresió que marcaria part de la meva infancia i adolencencia i que encara a dia d“avui roman al meu cap sense saber ben bé perquè.
 
I per fi la llibertat, encara que amarga, d”una emancipació en plena adolecencia que me va dur a posar-me a treballar als 15 ja no sols per poder estudiar sino per subsistir. I en aquell moment jo veia la vida com una carrera d”obstaculs que havia de superar per arribar a una meta que jo idealitzava. AL igual que Plató veia al final de la cova que l”home podia accedir al món de els idees supremes, jo ansiava de la mateixa manera la felicitat
 
Per sort no estava del tot sola i hem vaig poder refugiar a casa de la meva avia, on la veritat es que el menor dels problemes era jo. Amb 80 anys, que es diu prompte, i recent extirpat un tumor del pit seguia fense càrrec del meu tier Paco. Paco ara mateix té 79 anys i sofreix esquizofrenia, un trastorn mental crónic i molt sever caracteritzat per una alteració en la percerpció de la realitat, ell per exemple imagina i veu coses que no existeixen o inclus tracta de contar coses que mai han pasat
 
Però el desencadenent d ela seva agresivitat i problemes de conducta no hi és només en la seva enfermetat, sino el no poder comunciar-se. A causa d ela seva enfermetat i de la medicació que pren té grans problemes per comunicar-se, ell vol però no pot. no aconseguix fer-se entendre.
 
Volsaltres que esteu en aquesta era  on mireu més el whatsapp i el instagram que al qeu teniu al costat, imagineu-vos com seria el fet de quedar-vos totalment incomunicats, ni telefon, ni ordinador, res de res, però a més quedar-vos totalment sense parla. 
DOncs així estava Paco i no només ell, més de 11.5 millons de persones al món estan en les mateixes condicions.
 
Doncs eixa mateixa por, sensació de buit i frustració però a la vegada de voler superar-te per el fidel convenciment que tot, absolutament tot pot anar a millor(pitjor de lo que estaba era complicat) perquè que cambie no oblideu que  està en les nostres mans, és el que experimenten aquestes persones cada día, y no només elles, sino també els pares, germans que dia rere dia lluiten per ells.
 
Com podreu adonar-vos me sentia totalment involucrada en la causa, per la meva propia infancia, per Paco, per els nens que veiem des de l’associació... Tot absolutamnet tot li oferia el major dels sentits a Picto Connection
 
Així i focalitzant al màxim, no va seguir sent fàcil, però totes les forces les rebia el mateix fi i això feia que poc a poc anés creixent.
 
En setembre de 2013 vaig ser seleccionada per anar a la campus party de londres i entre tant d’ordinador era el moment idoni per fer equip a nivell tècnic i de disseny, ja que era la meva mancança, la tecnologia. La sort em va somriure i vaig trobar el millor company d’equip que mai hagués pogut imaginar, i amb ell i l’ajuda d’altres col•laboradors vam tirar endavant. Així i tot el dia a dia no va canviar gaire seguia gitant-me a les tantes i despertant-me matí, però l’esforç posat va començar a donar els seus fruits i a poc a poc aconseguirem petits fiançament de concursos, programes d’emprenedors etc.. així i tot vaig gastar molt diners de la meva butxaca, ja que i encara que la C. valeniana no traïa fruit, Catalunya ens va acollir molt bé, en concret Barcelona, i viatge a munt viatge i a vall la meva butxaca ho va notar molt. Varen començar les reunions, les xarrades, concursos més seriosos. La cosa va pujar tant que al mes de maig i encara per presentar al treball de final de carrera, me despertava a les 4 del matí per agafar un tren per estar a les 8 a barcelona en la reunió que tingués que fer, i a les 22h agafava l’últim i tornava cap a casa, així moltes setmanes, però era un esforç que valia la pena fer.
 
Aquí venia un altre pal, el meu company d’equip, va haver-hi de marxar. Com jo, era emprenedor i volia treballar en el seu projecte, tot i no voler marxar va ser el millor per ambdues parts, un altre cop sola el meu objectiu va ser clar, entrar en una incubadora. Era l’únic lloc on picto podia créixer, necessitava equip un altre cop, però també assessorament en mil temes i lo pitjor de tot era que a prop de casa no ho tenia i allí ho podia encontrar.
 
Me vaig recórrer totes les incubadores de Barcelona o pràcticament totes i encara que vaig fer molts amics i coneguts que em van reportar coses molt positives al projecte,  no vaig trobar el que buscava fins que per fi va aparèixer «la incubadora» de la qual me vaig enamorar per tot, era un conjunt de coses al cap i a la fi que la feien única, i es que en la vida cal enamorar-se, per mi només les coses que m’apassionen que de veritat em fan sentir son les que valen la pena en esta vida.  I evidentment enamorada i cabuda que sóc, i no només pel tamany del cap que tinc, havia d’entrar.

Desde castelló seguia fent esforços per poder entrar i poc a poc anava pujant esglaons però la distància era molta i veia que havia d”aconseguir el cambi, i com us he dit està en les nostres mans, així que  veient que en Castelló estava condemnada a no fer res vaig agafar la maleta amb roba els diners que tenia ahorrats i vaig marxar.  Vaig dormir diverses setmanes en sofàs de gent que no coneixia, en llits de gent que ara son bons amics, a l’aventura, en menys de dues setmanes no només vaig trobar pis sinó que vaig trobar una feina a temps parcial a l”aeroport amb la qual me podia mantindre per tirar endavant i fer el que realment volia, el projecte.
 
La veritat es que mai m’havia sentit tan sola, i mira que durant tot el temps que vaig estar lluitant me sentia, però estava a casa meva i tenia un recolzament, en Barcelona les primeres setmanes van ser horroroses, no estava agust en el pis, ni en la ciutat, acabava de treballar del aeroport molt tard a la nit i estava en un barri que em feia por, però era on hi havia els pisos més econòmics, al cap i a la fi era Barcelona. Entre lloguer, fiances, viatgets, transport, gestos de l’agencia, i despeses personals quasi m’arruine, tot el que havia esta ahorrant  durant temps sense adonar-me’n volava i no sabia d’on ahorrar despeses, Bueno sí, els caps de setamana que podia anava a casa i mon avia em plenava els tapers de menjar!
 
Però tot esforç té la seva recompensa
De repent un dia, un dels tant concursos als que m’havia apuntat, que tan papeleo duen, em va seleccionar guanyadora, amb un premi en metàl•lic de 20.000eu, per mi això va ser la llum, però al mateix temps una responsabilitat. Què feia ara amb eixos diners? Buscar un pis millor? Deixar la feina del aeroport? Deixar de patir pels diners? Anar-me’n de vacanses que taaant les necssitava
Doncs no, no en vaig tocar ni un ni mig, cap. Vaig decidir, i sent com sóc no hagués pogut fer una altra cosa, invertir eixos diners per convertir el meu projecte en realitat, en una empresa i així ho vaig fer, i com que tot esforç té la seva recompensa, la incubadora que jo perseguia em va incubar....
 
Han sigut mesos molt durs, però a dia d’avui us puc dir que mai m’havia sentit tan viva i amb tantes ganes de menjar-me el món.
 
És igual que siga una assocaició, una empresa, un projecte petit, un repte, un despertarte pel matí feliç i cantant, això és lo important, agafar cada dia amb forÇa amb il.lusió, amb ganes. Fer el que realment us agrada, el que us fa sentir-vos realitzats i feliços.
 
Cada matí quan us mireu al mirall heu de dir “hui vaig a menjar-me el món” i això heu de fer, hi hi haurà dies dolents i setmanes també, pero no importa si estu fent el que realment us agrada, el que us apasiona. Enamoreu-vos. I si no es així, si dia rere dia la cosa no va bé, us trobeu desmotivats, cansats, perduts. Pareu un segon a pensar perquè potser no val la pena continuar, potser és l”hora del canvi. Surtiu de la zona de confort, arisqueu-vos i no deixeu mai que ningú, absolutament ningú us talle les ales.
 
Quan jo en la meva adolesencia em vaig emancipar i vaig fugir de casa, vaig comentre moltes errades, me vaig equivocar molt, vaig faltar a classe molts cops i els caps de setmana m”afagafa un pedals que donava por vorem, molts van pensar que no arribaria a res, profesors, familairs, coneguts. Un dia jo vaig decidir fer eixe canvi perque m”estava destruint a mi mateixa. A dia d”avui amb 22 anys sóc graduada, estic fent un master en nueropsicologia e investigació que m”apasiona, he fundat una associació i creat una empresa, i tinc unes ganes boges de veure que és el que em depara el futur perquè estic segura que lo millor està per vindre.
 
No oblideu que el futur és vostre, que només vosaltres sou els protagonistes de les vostres vides, així que  si el que veieu no us agrada avui es el dia, el dia del canvi.
 

Imagineu-vos amb un llibre en blanc i una ploma, eixos sou vosaltres els escriptors d’un llibre en blanc que es el vostre futur, sou lliures d’escriure’l com vulgueu eixe llibre serà vostre i només vostre. Quan sigueu realment conscients del poder que teniu en les vostres mans, el poder de ser els protagonistes d’una història única i irrepetible, la vostra historia, aleshores i només en eixe moment quan sigueu realment conscients de qui sou i del que voleu escriure aconseguireu tot el que us proposeu.