|
|
INNY és una organització sense ànim de lucre totalment autogestionada per un grup de joves d’entre 15 i 25 anys. La seva missió principal és esdevenir un punt d’intercanvi de projectes de vida singulars i juvenils, tot potenciant la proactivitat i l’apoderament personal. Inny s'alimenta de l’esperit emprenedor personal, acadèmic i professional que rau en cadascun dels seus membres.
SER UN SUPERHEROI
Ser jove ja no és el que era. Aquells que van estudiar, acte seguit es van posar a treballar i, com una seqüència lògica, van hipotecar-se són gairebé relíquies del passat. El jove d’avui s’haurà de debatre entre la inestabilitat i l’excitació d’un món canviant. No sabem quantes feines tindrà, ni com de dispars seran. I, per tant, tampoc sabem com, ni quant haurà d’estudiar. A l’altra banda del fil telefònic, Enric Roca, pedagog de la UAB, resumeix així el nou jove: “L’important, ara, no és que als 16 anys l’alumne sàpiga moltes coses; sinó que estigui disposat a aprendre i a no abandonar el sistema perquè serà un jove que, bàsicament, haurà de formar-se tota la vida”.
Com quan un cos emmalalteix, però, la societat ja porta temps enviant-nos senyals. L’any 2013, l’atur a Espanya entre els joves de 16 a 24 anys era del 50,7% després que molts d’ells haguessin abandonat els estudis per adentrar-se al temptador i lucratiu món de la construcció i el turisme. I dos anys més tard, a començaments de 2015, Espanya seguia encapçalant el rànquing de la Unió Europea en abandonament escolar: tot i que la xifra s’ha anat reduint els últims anys, la mitjana comunitària és de l’11,1% i l’espanyola està encara al 21,9%. Una situació així només la podien remuntar joves amb qualitats gairebé de superherois: joves amb una capacitat d’adaptació al canvi inèdita, creatius com mai i amb una obertura de mires envejable.
Pau Carbonell és un d’ells. A part d’estudiar Ciències Polítiques, el vigatà és entrenador voluntari de l’equip d’hoquei adaptat Club CAR-Patí Voltregà i va viatjar als Special Olympics de Corea. Ara va i ve: Vic-Barcelona, Barcelona-Vic. És un no parar. I així, des que era un adolescent: “constantment arribava molt tard a casa d’entrenar i l’endemà em despertava molt cansat per anar a l’institut; era fantàstic, no tenia temps per problemes ni entrebancs”. Ara, a través de xerrades com les d’INNY, sensibilitza a l’entorn de la discapacitat i difon la tasca del voluntariat entre els joves. L’objectiu? Enlairar l’actual i tímid 11% de voluntaris que hi ha al conjunt d’Espanya.
“La gent ha de fer coses, cal que cadascú faci el que li agrada i que la societat li reconegui; no ens podem permetre el luxe de tenir joves sense fer res!”, apunta Roca. Tard o d’hora, però, cadascú ho va descobrint. Ara bé, el més complicat bé quan -parafrasejant milers de converses domèstiques amb adolescents- com a país hem de decidir què volem ser de grans, és a dir, per quin model productiu i educatiu volem apostar.
